Himne, mite i paradís és una estructura (artefacte) que pretén un diàleg cultural directe amb l’espai (paisatge). Consisteix en una base o pedestal sobre la qual cap objecte simbòlic està present. He projectat un pedestal que no està sotmès a regles clàssiques: sense emfatitzar, sense enaltir, ni commemorar... res.
He volgut relacionar el pedestal, tot considerant la base clàssica, mítica, com una forma de confrontació visual entre l’imaginari i l’intel·lecte, enaltint la gran modernitat dels edificis adjacents, pròpia d’un context de negocis: inversions, mercat immobiliari, oficines, creixement... i, al mateix temps, tot fent que el pedestal sorgeixi lluny de la funció commemorativa.
La forma d’ocupació de Himne, mite i paradís pretén aproximar-se a la d’un recinte del qual la forma arquitectònica correspon a un disseny clàssic, però que en canvi nega l’accés al seu espai. Una estructura semi-transparent, tancada, revestida de teixit metàl·lic en acer inoxidable.
El pedestal convidarà a esser usat i desxifrat sota el propi suggeriment d’aquells que ho trobin o contemplin. Cada ser individual ha de ser qui fa d’intermediari en aquest diàleg: l’artífex en la conceptualització i realització del projecte, algú que participa i actua sobre els materials com espectador.
Confrontació amb la percepció: Busco la memòria i la lliure interpretació social i cultural del transeünt. La denuncia que pot sorgir en considerar la complexitat, complicitat i varietat dels dubtes freqüents, preguntes i contradiccions de la societat actual.
¿Cóm serà possible interactuar amb la forma?: l’espectador pot suplir dins el seu imaginari l’objecte simbòlic inexistent i substituir-lo amb l’entorn urbà, amb l’absència, o amb la representació del pedestal en sí mateix, sense res que es pugui enaltir, només el silenci...

Susana Solano 2019

Himne, mite i paradís es una estructura (artefacto) que pretende un diálogo cultural directo con el espacio (paisaje). Consiste en una base o pedestal sobre le cual ningún objeto simbólico está presente. He proyectado un pedestal que no está sometido a las reglas clásicas: sin enfatizar, sin ensalzar, ni conmemorar... nada.
He querido relacionar el pedestal, considerando la base clásica, mítica, como una forma de confrontación visual entre el imaginario y el intelecto, ensalzando la gran modernidad de los edificios colindantes, propia de un contexto de negocios: inversiones, mercado inmobiliario, oficinas, crecimiento... y, al mismo tiempo, haciendo que el pedestal surja lejos de la función conmemorativa.
La forma de ocupación de Himne, mite i paradís pretende acercarse a la de un recinto cuya forma arquitectónica corresponde a un diseño clásico, pero que niega el acceso a su espacio. Una estructura semitransparente, cerrada, revestida de tejido metálico en acero inoxidable.
El pedestal invitará a ser usado y descifrado bajo la propia sugerencia de quién lo encuentre o contemple. Cada ser individual debe ser el intermediario en este diálogo: el artífice en la conceptualización y realización del proyecto, que participa y actua sobre los materiales como espectador.
Confrontación con la percepción: Busco la memoria y la libre interpretación social y cultural del transeúnte. La denuncia que surja al considerar la complejidad, complicidad y variedad de las numerosas dudas, preguntas y contradicciones de la sociedad actual.
¿Cómo será posible interactuar con la forma?: el espectador puede suplir en su imaginario el objeto simbólico inexistente y sustituirlo con el entorno urbano, con la ausencia, o con la representación del pedestal en sí mismo, sin nada que se pueda ensalzar, sólo el silencio...